-->Elements interns: L´estructura lingüística (la fonètica (sons), fonologia (fonemes), lèxic, regles ortogràfiques i morfosintàctiques, etc)
-->Elements externs: L´ús lingüístic (el fet d´usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos.
-->Sociolingüística: Estudia el codis dins d´una societat cultural. Les relacions que hi ha entre llengua i societat. Estudia les condicions d´existència d´una llengua. Analitza l´ús lingüístic relacionant-lo amb la realitat. Investiga les relacions entre la llengua i el medi. Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació.
-->Les varietats lingüístiques (registres: els àmbits d´ús d´una llengua)
Monolingüísme: és l´existència d´una sola comunitat lingüística dins d´un mateix estat. No hem de confondre monolingüisme estatal amb l´acceptació d´una sola llengua oficial.
Es parlen 6000 llengües al món, repartides en uns dos-cents estats. És, doncs, una situació estranya (la norma general és el plurilingüísme).
Com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d´un mateix estat convisquen diverses llengües.
El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
El monolingüisme social es produeix quan en el context d´una determinada societat s´usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.
Llengües Minoritàries: Pocs parlants (català 11 milions, búlgar 10 milions, danés 6)
Llengua Minoritzada: Que pateix el poder d´una altra i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.
Tots el seus parlants es veuen a excercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.
Bilingüisme: "Situació en què s´usen dues llengües" La possibilitat d´un individu d´utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta situació no existeix en la realitat. S´ha parlat de diferents classes de bilingüisme:
1. Bil. Individual: o capacitat d´una persona d´emprar dues llengües. La menor expresió de poliglotisme. Hi han casos tan distints com:
a) Segons el grau d´ús de la llengua (passiu -l´entén però no la parla o no la vol parlar- i actiu -l´entén i també la parla-)
b) Segons el grau de domini de les llengües (simètric -si totes es coneixen igual- i asimètric -alguna es domina més-)
c) Segons la motivació psicològica (intrumental -per motius laborals o econòmics, com l´anglès al món actual- i integratiu -els immigrants-)
2. Bil. Social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials.
El bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.
Sociolongüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomenen "mite del bilingüisme": Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses raons s´han vist abocades a ser-ho. Per tant, el discurs bilingüista legitima la imposició de la llengua dominant i se´ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.
3. Bil. Territorial: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.
Per exemple, el País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants.
Diglòssia: Situació en què coexiteixen dues varietats d´una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B) [Ferguson 1959]
Els àmbits d´ús formals i els àmbits d´ús informals són distribuïts de manera rígida.
Fishman (1971) plantetja altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori. Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa el àmbits formals i l´altra (B) els àmbits informals. Segons aquesta definició s´ha descrit l´evolució sociolingüística del català segons l´evolució cronològica.
Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l´ocupació dels àmbits d´ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents (que es poden usar en totes les formes: formals, informals, orals, escrites,...):
1. Situació de diglòssia i bilingüisme: és el cas d´aquelles societats els membres de la qual són capaços
d´expressar-se en dues llengües que excerceixen funcions distintes.
2. Situació de diglòssia sense bilingüisme: aquelles societats on l´elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.
3. Situació de bilingüisme sense diglòssia: aprenen un segon idioma per pròpia voluntant.
4. Situació sense diglòssia i sense bilingüisme: comunitats monolingües.
En el nostre contexts de territoris de parla catalana, va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el concepte de doglòssia.
Substitució llingüística: Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells.
Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recesiva.
El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera. Aço es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:
-Etapa inicial --> Una llengua d´una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d´ús de la llengua que estava.
-1a. Procés de bilingüització.
-2a. Procés de monolingüització.
-Apareix el autoodi, la mitificació i la creació de prejudicis lingüístics.
-Quan el procés s´ha completat, tenim l´abandó absolut de la llengua dominada i l´ús exclusiu de la llengua nova.
[El fenòmen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. Quan els parlants aprenen la llengua dominant per traduir una tercera llengua]
Interferència lingüística: Canvis en l´estructura d´una llengua motivats directament per la influència d´una segona llengua.
En situacions de substitució lingüística la interferència l´excerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada.
Normalització: és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística.
Pretén recuperar els ámbits d´ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició.
Implica reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d´ús de la comunitat.
S´han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.
La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l´idioma.
Va lligada a altres processosmodernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:
1. La normativització (codificació de la llengua)
2. La intervenció sociopolítica, la política lingúística.
[La política lingüística: és l´activitat que desenvolupa un govern sobre l´ús de les llengües. Pot ser conscientment excercida o inconscientment provocada. Hi ha 2 models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:
a) El principi de personalitat --> permet que un individu disposa dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l´estat plurilingüe on es trobe.
b) El principi de territorialitat --> només concedeix els beneficis públics d´una llengua dins d´una zona ben delimitada d´un estat, però no en la seua totalitat territorial.
A l´Estat Espanyol tenim un model mixt, s´hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el prin. de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat. (Es perpetua el conflicte lingüístic)]
Normativització: És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.
Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s´havia produït abans.
Decadència: El terme Decadència fou encunyat per designar l´etapa del començament del procés de substitució lingüística al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.
Causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística:
1a meïtat del segle XVI--> desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d´Aragó. Pèrdua de poder polític.
En XVI l´expulsió dels moriscos fa que València pèrdua un terç de la població i siga repoblada per castellans.
Les editorials de Barcelona i València prefereixen editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta (universitats, esglèsia, lit.jurídica i filosòfica).
El castellà prenia l´ús públic, mentre que el català es reduïa a l´àmbit privat i entre classes populars.
Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de "llengua mallorquina", "llengua catalana" i "llengua valenciana" per primer cop.
Els catalanoparlants d´aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s´expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública.
Amb tot, hi hagué erudits que van escriure estudis d´ortografía, diccionaris, edicions de clàssics...en català.
Renaixença: L´inici de la Renaixença es sol situar simbòlicament amb la publicació de L´oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Arribau.
Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l´ús literari del català.
Llengua i Nació s´identificaven i s´exalçava el passar medieval i la cultura popular.
El català entrà en la poesia d´autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc.
En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:
S´havia trencat amb el decadentisme als segles anteriors ademés de recuperat la literatura culta, i iniciat l´elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.
L´autonomia: L´oficialitat de la nostra llengua comença amb l´aprovació de l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l´expressió de la voluntat democràtica i el dret a l´autogovern del poble valencià”.
L´alfabetització: El curs 1979/1980 comença amb la introducció d´una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més. Al sistema educatiu no universitari. Es així com s´assoleix un deute històric amb el poble valencià. Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitats d´aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o del seus pares, que l´havien abandonada per qüestions polítiques i socials.
La legalitat: El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d´Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d´inferioritat lingüística del valencià respecte del castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatuària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.
Per impulsar l´ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l´administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.
Els mitjans de comunicació: La Llei d´ús també té en compte la presència de la llengua al mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio. En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario