1. Contacte de llengües
Llenguatge: capacitat comunicativa que tenim
els humans per a comunicar-nos.
L´estructura
lingüística: és tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d´una llengua: fonètica (el sons), la
fonologia (els fonemes), el
àElements Interns:
lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc.
Estudia
per tant l´essència de la llengua (codis dins d´una societat cultural) aaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
També
podem dir que és l´objecte d´estudi de l´antiga gramàtica, de la lingüística
tradicional i de la moderna lingüística.
L´ús lingüístic: és el fet mateix d´usar una llengua en
la pràctica per
àElements externs comunicar-nos socialment.
Són
per tant les relacions que hi ha entre llengua i societat. aaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Estudia les condicions
d´existència d´una llengua.
La sociolingüística és una disciplina
que s´encarrega d´estudiar les condicions d´existència d´una
llengua.
A AaAAAA
àSociolingüística: Analitza l´ús lingüístic tot
relacionat-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.
Investiga
les relacions entre l´estructura d´una llengua i el medi sociocultural
on es practica i existeix.
Té
en copte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en EL PROCÉS
DE LA COMUNICACIÓ. aaaaaaaaaaaaaaaaa
Les
varietats lingüístiques =registres: els àmbits d´ús d´una llengua, el
territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria
(social, ideologia, edat, professió, sexe...) del seus parlants, els temes que
es tracten, el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions i
la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la
comunicació...
La Competència
lingüística està en dominar tots els àmbits, els registres.
Monolingüisme: (per naturalesa
tenim 1 llengua)
El
monolingüisme és l´existència d´una sola comunitat lingüística dins d´un mateix
estat. Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les
6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns dos-cents
estats.
No
hem de confondre monolingüisme estatal amb l´acceptació d´una sola llengua
oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia...Aquests
estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i
llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d´una sèrie de
símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...
Podem
afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l´excepció i
la norma general és el plurilingüisme. Aquest
contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre´s de manera distinta en cada
societat i és això el que haurem d´analitzar.
El
concepte de llengües en contacte va ser difós l´anys 1953 per Uriel Weinreich
per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs
comunitats.
D´una
banda, el coneixement d´altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la
comunicació entre els pobles. D´altra, com no hi ha tants estats al món com
llengües, la situació més habitual és que dins d´un mateix estat convisquen
diverses llengües. El monolingüisme
individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera
habitual.
El
monolingüisme social es produeix quan en el context d´una determinada societat
s´usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual. aaaa
LLENGÜES
MINORITÀRIES: (pocs parlats) Tenim un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües
minoritàries: aacatalà (11
milions)
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
suec,
búlgar (10 milions)
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
danés
(6 milions)
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
albanés,
eslovac (6 milions)
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
noruec,
finlandès (4,5 milions)
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
lituà
(4 milions) aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
letò,
macedoni, tàrtar, occità (2 milions)
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
bretó,
sard, èuscar, eslovè, gaèlic... aaaa
LLENGUA MINORITZADA:
(que pateix el poder d´una altra) És aquella que paeix la interposició d´una
altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia
comunitat lingüística.
aaaa
Tots els
seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient
per a viure-hi.
aaaa
Bretó,
gal·lès, occità, català, èuscar, sard... són llengües minoritzades. No existeix
un paral·lelisme
entre llengua minoritària i llengua minoritzada (Alemany aal´Alsàcia, el
castellà a Puerto Rico)
Bilingüisme: (poliglotisme) Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme:
aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per
oposició a trilingüisme, quatrilingüisme...)
Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s´haja aplicat
a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la
sociolingüística.
Aquest
terme s´ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses les
disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han
participat en l´intent de definició.
Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic.
S´ha
entès per bilingüisme la possibilitat d´un individu d´utilitzar dues o més
llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no
existeix en la realitat. S´ha parlat de diferents classes de bilingüisme:
1. BILINGÜISME
INDIVIDUAL o capacitat d´una persona d´emprar dues llengües. aaaaaaaaa
Ens referim, per
tant, a la menor expressió de poliglotisme. aaaaaaaaa
S´engloben ací situacions
extremadament variades d´acord amb
els nombrosos factors que es tinguen presents. Comprovem que es parla de
bilingüisme en casos tan distints com: aaaaaaaaaaa
a) Segons el grau d´ús de la
llengua: passiu (l´entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu
(l´entén i també la parla). També es pot tenir present l´ús escrit de la llengua
(la llig, l´escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt
complexa. aaaaaaaaaa
b) Segons
el grau de domini de les llengües; simètric (o ambilingüisme) si totes es
coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres. En
aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem
factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d´ús... aaaaaaaaaaa
c) Segons la motivació psicològica:
instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l´aprenentatge de
l’anglès al món actual) i integratiu
(per exemple, els immigrants)
2. BILINGÜISME SOCIAL: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual
(el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups
socials.
S´usen dues
llengües (una de pròpia i una altra pròpia d´un altre grup) que alternen segons
unes normes d´ús establertes que no n´organitzen les funcions.
També en aquest
cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau
d´extensió de la bilingüització, l´estabilitat de la situació o la
jerarquització funcional de les llengües.
Ara
bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.
El bilingüisme dels
pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a
comunicar-se, només té necessitat d´una llengua.
És
per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i
desequilibrada quant a les funcions de cada llengua).
El
cas d´un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que
una mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda. Sociolingüistes
com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomenen mite del bilingüisme:
Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per
diverses raons s´han vist abocades a ser-ho.
Per tant el discurs bilingüista (de certs sectors socials monolingües en
la llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se´ns
presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés
de substitució lingüística.
3. BILINGÜISME
TERRITORIAL: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones
delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.
Per
exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandès (Flandes) i una altra
de francòfona (Valònia) Al
País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres
catalanoparlants.
Aquest
bilingüisme l´estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.
Com heu pogut
comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s´usen dues
llengües” i prou.
Per això els
sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:
-diglòssia à
–conflicte
lingüístic
–procés de substitució
Diglòssia: El concepte de
diglòssia, de Ferguson (1959),
parteix de l´estudi d´una situació en què coexisteixen dues varietats d´una
mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B) i ho fa partint de
l´anàlisi de casos com el de l´àrab i el del grec, llengües que, com és sabut,
han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt
allunyada de la varietat oral. En
aquest cas es parla de distribució funcional d´aquestes dues varietats
d´una llengua. Una distribució en què els àmbits d´ús formals i el àmbits d´ús
informals són distribuïts de manera rígida. Aquesta distribució funcional
d’àmbits d´ús formals i d’àmbits d’ús informals s´expressa per mitjà del
conegut esquema:
Usos
|
Varietat A
|
Varietat B
|
Formal
|
X--
|
|
Informal
|
--X
|
Pel que fa a
d´altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta
designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en
un mateix territori (no sols en casos de varietats d´una mateixa llengua).
Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa
els àmbits formals i l´altra (B), els àmbits informals. Seguint aquesta
definició s´ha descrit sovint l´evolució sociolingüística del català segons
l´evolució cronològica del conegut esquema: (aquest esquema és aplicable a les
relacions del català amb d´altres llengües al llarg de la història com
l´occità, el francès, l´àrab...)
aaaaaaaaaaaaaaaaaaAAAAAaaaSegle:
IX - XII
Usos
|
Català
|
Llatí
|
Formal
|
--
|
X
|
Informal
|
X
|
--
|
Segle:
XIII - XV
Usos
|
Català
|
Llatí
|
Formal
|
X
|
X
|
Informal
|
X
|
--
|
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaSegle: XVI - XVII
Usos
|
Català
|
Espanyol
|
Formal
|
X
|
X
|
Informal
|
X
|
Segle: XVIII -
XIX
Usos
|
Català
|
Espanyol
|
Formal
|
--
|
X
|
Informal
|
X
|
--
|
Segle: XIX - XX
Usos
|
Català
|
Espanyol
|
Formal
|
--
|
X
|
Informal
|
X
|
X
|
Época actual
Usos
|
Català
|
Espanyol
|
Formal
|
X
|
X
|
Informal
|
X
|
X
|
Mitjançant
aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions
possibles tenint en compte alhora l´ocupació dels àmbits d´ús i la competència
individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu
les quatre situacions següents (que es poden usar en totes les formes: formals,
informals, orals, escrites, ...):
1.
Situació de diglòssia i bilingüisme: és el cas d´aquelles societats els
membres de la qual són capaços d´expressar-se en dues llengües que exerceixen
funcions distintes. Paraguai: el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua
B.
2. Situació de diglòssia sense bilingüisme: és el
cas d´aquelles societats on l´elit dirigent introdueix una llengua com a
distintiu de classe.
Rússia: l´aristocràcia russa francòfona d´abans de la 1a Guerra Mundial i
el poble russoparlant.
3. Situació
de bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma
per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia
(aprendre anglès)
4.
Situació sense diglòssia i sense bilingüisme: seria la situació de
comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) o
estats monolingües (els islandesos, els portuguesos)
En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser Rafael L.
Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia
externa).
Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat
lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.
Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes.
El català
ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no.
És llengua
oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals,
encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.
1r. La diglòssia
estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per
als registres formals i B per als informals) però en la nostra comunitat
lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se
àmpliament en els contextos informals.
2n. La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres
la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.
3r. Molts consideraren que l´arrel del problema es trobava en la falta
de prestigi, Però si s´observa la situació de llengües prestigioses, com el
castellà a Puerto Rico, s´arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest
plantejament.
Substitució lingüística: Existeix un conflicte
lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual
dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total
un sistema en els diversos àmbits d´ús.
Es
tracta per tant d´una situació dinàmica i inestable.
Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o
expansiva) comença a ocupar els àmbits d´ús d´una altra pròpia d´un territori
(llengua dominada, recessiva o minoritzada)
Una
vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic,
el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua
recessiva.
El
desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la
forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.
Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un
procés amb diverses etapes:
Etapa inicial à Una llengua d´una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits
d´ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la
comunitat.
Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític,
annexió territorial, primacia econòmica...) (les societats de dones son
mes innovadores)
1a. Procés de bilingüització à és l´etapa més llarga. Les
classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar
la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment
de la llengua pròpia.
2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant à A poc a poc es
va abandonat la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A
(dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja
la llengua A. Es presenten diversos problemes:
-Autoodi:
els que s´han passat a l´altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del
qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
-Mitificació del
bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la comptabilitat jeràrquica de
les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits
d´ús i la dominant els amplia.
Creació
dels prejudicis lingüístics: Són prejudicis socials sense cap base
científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i
difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es
parteix d´apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista
subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la
predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.
Bilingüisme
unidireccional: La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i
suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre
la llengua dominant, la bilingüització els és imposada. Els parlants de la
llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d´aprendre la llengua
dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la. Hi ha
parlants monolingües en la llengua A però només n´hi ha de bilingües en llengua
B.
Per últim,
quan el procés s´ha completat, tenim l´abandó absolut de la llengua dominada i
l´ús exclusiu de la llengua nova.
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la
interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant (A)
interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta
del món. Llavors parlem de cultures
satèl·lit:
Els parlants emprenen la
llengua dominant per traduir una tercera llengua. Els immigrants aprenen la
llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas
de les onades que estan arribant actualment a zones catalanoparlants, usen el
castellà). Els préstecs lèxics d´una tercera llengua s´adapten a través de la
llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i
no handbol...).
La interferència lingüística: Canvis en l´estructura
d´una llengua motivats directament per la influència d´una segona llengua. En
situacions de substitució lingüística la interferència l’exerceix la llengua
dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada.
INTERFERÈNCIAA
FÒNICA: La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXellons] i la no
distinció entre essa sorda i sonora.
INTERFERÈNCIA
LÈXICA I SEMÀNTICA : és la part més
sensible de la llengua “jués”, “mansana” (barbarismes)
INTERFERÈNCIA MORFOSINTÀCTICA: S´apliquen les estructures
morfosintàctiques de la llengua dominant “la
costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una
mà”.
Weinreich (1953) va plantejar
l´existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la
interferència lingüística:
1. Prestigi o valor social de la llengua.
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
3.
Dimensions dels grup bilingüe i homogeïtat o diferenciació sociocultural.
Normalització
lingüística
La
normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És
un procés de cohesió de la comunitat lingüística.
Pretén
recuperar els àmbits d´ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per
lluitar contra la seva desaparició.
La
normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una
situació anormal que cal superar canviant les normes d´ús de la comunitat
lingüística.
S´han de reorganitzar les funcions
lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la
llengua.
El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents
aspectes bàsics: Augmentar el nombre de parlants.
Augmentar la freqüència d´ús de la llengua.
Ocupar
tots els àmbits d´ús de la llengua.
Unes normes d´ús favorables a la llengua dominada.
Cada
procés de normalització lingüística genera el seu model particular d´acord amb
determinants factors socials: la cohesió del grup, la consciència
lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics.
I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor
probabilitat d´èxit.
La
normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis
culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l´idioma.
Va
lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia,
ensenyament, mitjans de comunicació...
Aquest
procés inclou dos aspectes inseparables:
1. La
normativització (codificació de la llengua).
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.
La política lingüística és l´activitat que
desenvolupa un govern sobre l´ús de les llengües.
Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment
provocada. És la gestió del plurilingüisme.
Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la
història han estat freqüents. N´hi ha de dos tipus, per acció o per
omissió.
Liberalisme o no-intervenció: no s´intervé i es deixa que un
procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.
Dirigisme
o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir
l´hegemonia d´una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de
substitució.
Models: Hi ha dos
models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques
lingüístiques:
El
principi de personalitat permet que un individu disposa dels seus drets
lingüístics independentment de la zona de l´estat plurilingüe on es trobe.
El
principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis
públics d´una llengua dins d´una zona ben delimitada d´un estat, però no en la
seua totalitat territorial.
Es
pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració en mitjans de
comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...
A Bèlgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets
lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla honradesa els té en la
zona nord. Si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus
drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat.
A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que
disposen d´una sola llengua pròpia)
A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i
de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el
principi de personalitat.
A
l´Estat espanyol tenim un model mixt, s´hi combinen els dos: per als
castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs gallecs
i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte
lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligat a conèixer dues llengües (la
pròpia i la castellana) i altres només una, l´oficial a tot l´estat.
La
majoria d´estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una
sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret
lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...
Història social: panorama
històric del conflicte de llengües al País Valencià.
NAIXEMENT I
EXPANSIÓ del s. VIII al s. XIV:
1. Consciència de la nova llengua.
Documents escrits i
primeres denominacions.
2. L´expansió geogràfica del català:
L´expansió
mediterrània.
L´expansió peninsular.
3. La Cancelleria Reial.
La creació d´un
model de prestigi.
4. La formació de la tradició literària catalana.
ETAPA D´ESPLENDOR
S. XV:
1. La plenitud de la producció literària.
La valenciana
prosa.
La
dessocialització lírica.
2. La llengua en els àmbits no literaris.
3.
Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtic.
El procés de substitució lingüística:
DECADÈNCIA
El terme Decadència fou encunyat per
designar l´etapa del començament del procés de substitució lingüística en
oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos
cultes.
CAUSES
POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS DE LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA:
1a
meitat del segle XVI à Desmembrament polític, social i cultural dels
països que formaven la Corona d´Aragó. Pèrdua de poder polític.
L´expulsió dels moriscos (XVI) fa que València pèrdua un terç de la
població i siga repoblada per castellans.
Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà
perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua
culta (universitats, església, lit. jurídica i filosòfica) à Tot això provocà la pèrdua de la
consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua. I el
castellà prenia l´ús públic, mentre que el català es reduïa a l´àmbit privat i
entre classes populars.
En el cas del País Valencià, l´adopció
sense reticències del castellà fou flagrant. Marc Antoni Ortí en 1640 escriu:
“...si en alguns temps (i no tan antic que jo no l´haja alcançat) solia fer-se
tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la
ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en
elles se posava a parlar en castellà, tots los demés s´enfurien contra ell,
dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tant al revés, que casi en totes les
juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduí-se tan
estretament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua
castellana, però també en oblidar la valenciana per molta abundància que hi ha
de subjectes que els pareix que tota la seua autoritat consisteix en parlar en
castellà”
Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va
dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”,
“llengua catalana” i “llengua valenciana” per primer cop.
En la Guerra de Successió a la corona d´Espanya (1704-1714) els territoris
de l´antiga corona d´Aragó prengueren partit a favor de l´arxiduc Carles i
lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota,
Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i
Sardenya. I les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació
i de l´Administració de Justícia i municipal de l´ensenyament i de la
documentació notarial i de comerç. Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un
fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres
catalanoparlants.
Els catalanoparlants
d´aquest època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual
s´expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de
projecció pública.
Aquesta
pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, a final del
segle XIX i, fins i tot en el XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos
cultes de la llengua.
Amb tot, hi hagué
erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les
excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d´ortografia, diccionaris,
edicions de clàssics...en català.
En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de
decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es
castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest
públic.
L´ADSTRAT
FRANCÈS ens ha deixat paraules com: beixamel, biberó, bidet, bufet, silueta...
el sufix –ATGE.
L´ADSTRACT
CASTELLÀ I AMERINDI ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar,
llàstima... (l´¡adstract amerindi arriba a través del castellà, a partir del
descobriment d´Amèrica: canoa,, huracà, mico, lloro, tauró...)
RENAIXENÇA: L´inici de la Renaixença se sol situar
simbòlicament amb la publicació de L´oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles
Aribau.
Coincidint amb el moviments del
romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment
de recuperació de l´ús literari del català.
Llengua i Nació s´identificaven i s´exalçava el passat medieval i la
cultura popular.
Així doncs, es passa de la diglòssia ling.
De la primera meitat del segle (cast. A la vida oficial, premsa, ciència,
ensenyament; i cat. A la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits...) al
desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència
que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia
d´autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc.
En
acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a
la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles
anteriors:
*S´havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.
*S´havia recuperat la
literatura culta.
*S´havia iniciat l´elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris
per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del
català.
Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme
literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en
qüestió que la situació literària haja ser bilingüe. L´arrelament del
comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants
valencianes impedia ací la reivindicació de l´ús exclusiu del català.
La institució
dels jocs florals, restauradora el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors
d´aquella època.
La
participació d´escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de
Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la
pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions
de la cultura.
SEGLE XX :
INICI
DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ
aLa consciència de
normativitzar el català.
LA NORMALITZACIÓ
aaaaaÚs de
la llengua a tots els àmbits d´ús.
NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ: ELS PAPER DELS MIJANS DE COMUNICACIÓ
RECUPERACIÓ EN L´ÀMBIT ESCOLAR
L´única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la
normalització que es basaria en:
-Voluntat política: El governants que tinguen un caire democràtic
i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni
cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara
de defensar les llengües minoritzades que s´hi troben al seu territori. Perquè
una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la
llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran.
NORMATIVITZACIÓ: És molt important que els filòlegs facen una
normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles
ortogràfiques, etc.
ESTANDARITZACIÓ: El
registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències
dialectals, i tots els parlants s´hi veuen identificats.
POLÍTICA LINGÜÍSTICA: Un procés
de normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una
direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística
i la porte a cap. SEGLE XX INICI DEL PROCÉS DE
NORMATIVITZACIÓ : Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de
factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés
de normativització, procés que en altres llengües s´havia produït als segles
XVII i XVIII:
1. La llengua catalana ja presenta
una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un
ampli recull d´estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del
segle XIX.
2.
El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una
normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.
3.
El suport polític i de l´Institut d´Estudis Catalans van permetre la
institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930
per tal de codificar i normativitzar el català. La
tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d´oposar-se a l´anarquia
ortogràfica que dominava a les darreries del segle XIX i principis del XX.
Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l´IEC
van redactar:
Les Normes
ortogràfiques, 1913.
La gramàtica, 1918.
Les
Converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació).
El Diccionari
general, 1932.
Amb l´obra de Fabra el català es va dotar d´una normativa unificada, que
tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i
llatinismes i que depurava el català de barbarismes. Tota la societat i els
intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui
dia.
LES NORMES
ORTOGRÀFIQUES DE 1913: Estan basades, principalment, en criteris fonèticodialectals
à S´intenta fer correspondre un fonema a
una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han
desaparegut a la resta del domini lingüístic.
i etimològics à Se segueix la solució ortogràfica
adoptada pel llatí.
Poques vegades la
normativa fabriana seguix el criteri històricotradicional per adoptar una
grafia. La tradició ortogràfica catalana
ha estat influïda i barrejada amb la castellana, per la qual cosa, després del
segle XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.
LA MORFOLOGIA I
EL LÈXIC: Per tal d´evitar secessionismes innecessaris l´IEC admeté totes les
variants morfològiques:
jo parlo/jo parle/jo parl
jo
digui/diga
jo
pateixi/jo patesca/jo patisca
jo cantés/jo cantàs/jo cantara
Per
últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el
Diccionari General de la Llengua Catalana.
Finalitzava
el procés de normativització.
ACCEPTACIÓ DE LES
NORMES FABRIANES: Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament
acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua
major part acceptaren la nova ortografia.
LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932:
NORMALITZACIÓ LA
DEMOCRÀCIA
L´any 1978 s´aprova la
Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació
política de l´Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s´anaven a produir
eren molt importants ja que passàvem d´una dictadura militar a una monarquia
parlamentària de dret; d´una visió unitària d´Espanya a la divisió territorial
per comunitats autònomes.
L´article 3 de la
Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l´Estat però
reconeix la situació plurilingüe d´Espanya i permet l’oficialitat de les
diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.
Amb la promulgació dels Estatuts d´Autonomia, s´iniciava un nou marc
polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats
culturals i lingüístiques, que perduraven després d´anys de repressions i
prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l´ús de les llengües minoritzades
i garantir els seus processos de normalització.
Article 3:
1.
El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols
tenen el deure de conèixer-la i el dret d´usar-la.
2.Les
altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats
autònomes d´acord amb els seus estatuts.
3.La
riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d´Espanya és un patrimoni
cultural que serà objecte d´especial respecte i protecció.
L´AUTONOMIA:
L´oficialitat
de la nostra llengua comença amb l´aprovació de l´Estatut d´Autonomia de la
Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l´expressió de la
voluntat democràtica i el dret a l´autogovern del poble valencià”. L´article
31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l´article 35,
competència plena en matèria d´ensenyament. El valencià, a partir d´aleshores,
tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots
els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era patrimoni de tots,
parlaren o no la llengua, s´havia recuperat i dignificat com a senyal
d´identitat del nostre poble.
El
castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària
la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució
lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien
abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació
familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social,
fins i tot els seus parlants l´havien arribat a considerar una llengua vulgar i
no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.
Article 7é:
1.
Els dos
idiomes oficials de la comunitat autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té el dret a conèixer-los i a usar-los.
2.
La
Generalitat Valenciana garantirà l´ús normal i oficial d´ambdues
llengües i adoptarà ferramentes necessàries per tal d´asegurar-ne el coneixement.
3.
Ningú no
podrà ser discriminat per raó de llengua.
4.
Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.
5.
La llei establirà els criteris d´aplicació de la llengua pròpia en
l´administració i en l´ensenyament.
6. Hom delimitarà per llei els territoris en els quals
predominen l´ús d´una llengua o de l´altra, així com els que puguen
ser executats de l´ensenyament i de l´ús de la llengua pròpia de la Comunitat.
Els requisits
necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat
política dels governats, que tenen un talant democràtic, permet establir una
política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés
de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa
lingüística.
Llei de
Normalització Lingüística, del 18 d´abril de 1983, a Catalunya, substituïda per
Llei de Política lingüística (1998).
Llei
d´Ús i Ensenyament del valencià, del 23 de novembre de 1983, a la Comunitat
Valenciana. Llei de Normalització lingüística, de 1986, a les Illes Balears.
La
Constitució d´Andorra de 1993, declara la llengua catalana com a única llengua
oficial de l´Estat.
Ni
a l´Aragó, ni al Rosselló (França) ni a l´Alguer (Itàlia) s´estableixen
polítiques lingüístiques de normalització.
L´ALFABETITZACIÓ:
El curs 1979/1980
comença amb la introducció d´una nova assignatura,
el valencià, que se sumava, com una
assignatura més. Al sistema educatiu no universitari. Es així com s´assoleix un
deute històric amb el poble valencià.
Per a
milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar
la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i
xiquetes la possibilitats d´aprendre la
llengua del seu poble, dels seus avantpassats o del seus pares, que l´havien
abandonada per qüestions polítiques i socials.
LA
LEGALITAT:
El 23 de novembre
de 1983, reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat
la Llei d´Ús i Ensenyament del valencià.
Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d´inferioritat
lingüística del valencià respecte del castellà, i per una altra, la necessitat
de donar forma legal i estatuària al procés de normalització lingüística de la
llengua dels valencians. Davant la situació
diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent
a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de
quasi tres-cents anys (...) La nostra irregular situació sociolingüística
exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie
l´ús i ensenyament del valencià per tal d´assolir l´equipació total amb el castellà.
Per impulsar l´ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de
comunicació i a l´administració pública, a més de la demarcació lingüística
dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat
és territorialment bilingüe per raons històriques.
Partint dels principis inspiradors
de la Llei, el text s´articula en Cinc Títols sota les rúbriques <<De
l´ús dels valencià>>, <<Del valencià a l´ensenyament>>,
<<De l´ús del valencià als mitjans de comunicació social>>,
<<De l´actuació dels poders públics>> i <<Dels territoris
predominantment valencianoparlants i castellanoparlants>>.
ELS MITJANS DE
COMUNICACIÓ:
La Llei d´ús també té en compte la presència de la llengua al
mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció
al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans
com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio. En
una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran
influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que
proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la
qual han de fer ús a les seues graelles de programació.
TÍTOL TERCER. De l´ús del valencià als mitjans de comunicació social.
Article 25
1. El Consell de la Generalitat
Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les
emissores de ràdio i televisió i altres
mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat Valenciana, o sobre els
quals aquesta Llei tinga competència , d´acord amb el que disposa la present
Llei.
2. Impulsarà l´ús del
valencià a les emissores de ràdio i televisió.
3. Fomentarà quantes manifestacions
culturals i artístiques es realitzen en les dues llengües, tot rebent
consideració especial les desenvolupades en valencià.
4. La Generalitat
Valenciana recolzarà quantes accions vagen encaminades a l´edició,
desenvolupament i promoció del llibre valencià, i tot això sense
menyscabar la llengua utilitzada, però amb un tractament específic als impresos
en valencià.
L´ENSENYAMENT:
La introducció de l´ensenyament del valencià a l´escola pública i
privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en
valencià i castellà.
Legalment, en acabar l´ensenyança obligatòria, l´alumnat deu conèixer
per igual, ambdues llengües.
La
Llei Orgànica d´Ordenació General del Sistema Educatiu, aprovada anys més tard
per a tot l´Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les
diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera
progressiva, s´arribarà a adquirir unes capacitats d´usar-la, després de la
primària; de compressió i expressió, després de la secundària, i de domini
d´ambdues llengües, després del batxillerat.
El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les
dues llengües en l´escola valenciana, s´anomena educació bilingüe, i té tres
vies o programes:
1. Programa d´ensenyament en
valencià (PEV), el valencià és la llengua d´instrucció amb la qual aprenen
totes les matèries, a l´hora que van aprenent el castellà. S´aplica en la
primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundària
s´aplica indistintament.
2. Programa d´immersió
lingüística (PIL), està pensat per l´alumnat castellanoparlant que ha optat
per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d´una manera formal i
el castellà s´incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d´aquesta
forma arriben a la secundària en un ensenyament en valencià.
3. Programa d´incorporació progressiva (PIP), pensat per a les zones
de predomini lingüístic castellà, on s´aniran afegint gradualment àrees en
valencià. A partir del tercer curs de primària serà l´àrea del coneixement del
medi natural, social i cultural la que s´anirà introduint i així fins arribar a
l´ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en
valencià.
El governs valencià també s´ha de preocupar perquè el professorat compte
amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les seus
classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de
formació per atorgar la capacitació lingüística.
No hay comentarios:
Publicar un comentario